divendres, 7 de juliol de 2017

Només per a xerrar

Cert que no tot el d'abans era millor, tanmateix però, algunes coses sí. Cert també que no tot el d'ara és millor i, tanmateix, algunes coses sí. 
Parlo estrictament d'aquell "abans" viscut, viscut per nosaltres, i del "ara" viscut tant per nosaltres com per la generació més jove.
Compte quan aquesta generació parla de l'abans.
I compte quan parlem nosaltres de l'ara.

Cal esser prudent quan després de la simple descripció -no sempre certa- sorgeixen inevitablement les valoracions. Sí, d'acord, estic dient quasi obvietats, però sovint les obvietats no es comporten com a tals.

Recordo que fa uns anys, no m'entretinc a enllaçar-ho, que tampoc val tant la pena, vaig fer un post que més o menys s'intitulava "la travessa del desert" referit a tot el temps d'estiu en que les activitats i les excursions de les entitats, s'aturen, si més no a nivell col·lectiu, que particularment és una altra història, i no es reprendran fins a primers de setembre si no és que la calor encara apreta massa. 

Ara, com abans, encara es conserva per part d'alguns socis en algunes entitats, el caliu social que abans era una constant, de manera que a més de trobar-se tot l'any per a proposar o planificar una sortida o una visita, o no si no era el cas, la gent ens trobàvem simplement per a parlar, per a passar una estona junts, que l'afecció comuna ajuda a la tertúlia. No, no hi cap projecte, però vaig al centre, club o com li vulgueu dir, per a trobar-me amb la meva gent. Vet-ho aquí. I a l'estiu només per això. Fins que a l'agost l'entitat tanqui.

Ahir érem set o vuit fent petar la xerrada, que va començar amb un projecte de sortida per part d'alguns i va acabar amb tot de disquisicions sobre allò diví i allò humà. Una bona estona, una bona xerrada. I cap a casa a sopar.
Evidentment ahir no hi havia consumidors, que son aquests i aquestes que només apareixen per l'entitat quan s'han d'inscriure i pagar una sortida a on sigui -que tant és- per anar a fer salut. Coses d'ara.

Alguna cosa bona d'abans conservem.

divendres, 30 de juny de 2017

Perdius Blanques


A l'"Espai Terra"

video
 

dimecres, 28 de juny de 2017

Espero que el 4 de juliol diguin poc o gairebé res



 Resultat d'imatges de tauler d'escacs

És d’esperar, d’esperar i de desitjar, que el proper 4 de juliol, el Govern es ventili aquesta anunciada informació sobre el referèndum amb quatre vaguetats. I si pot ser amb tres, millor.
Ben sabut és que la paraula és de plata i el silenci d’or. Aquesta dita és sàvia i ve molt a tomb per dir a aquells que es deixen arrossegar pel suposat secretisme del Govern amb totes les iniciatives importants  que calen per a tirar el procés endavant.

Massa gent de bona fe es deixa endur per la cançoneta del dret a la informació que amb tant d’èmfasi van repetint els mitjans de manipulació, que ells, a ells mateixos,  es diuen mitjans de comunicació. Sobretot, evidentment, els contraris del procés -quan no enemics de Catalunya- i de tot allò que vagi més enllà del que els franquistes -encara me'n recordo bé- en deien “particularidades regionales”.

“La gent vol saber”, diuen. Com si ells sabessin què vol la gent, quan en realitat volen dir “nosaltres volem saber”, perquè, si no saben, com manipularan, o si més no qualificaran, la informació per a donar-li la volta que convingui en favor de la línia editorial, a la voluntat dels amos, siguin aquests particulars o institucions públiques?
La gent que diuen que volem saber, una cosa sí que sabem. I és que sembla ser -quina casualitat!- que l’únic que ha de ser “transparent” és el nostre Govern. I també sabem que en aquesta partida d’escacs de vital importància, s’exigeix a un dels jugadors -només a un- que digui a l’altre quins moviments faran els seus alfil de rei i  peó de reina, per exemple. Per cert, és una veritable llàstima que actualment es jugui tant poc a escacs.

També, la gent que diuen que volem saber, sabem que hi ha polítics que han assumit importants riscos personals, d’altres que els estan assumint i d’altres que els assumiran en aquest difícil camí. Mentre “comunicadors” i tertulians de tres-al-quilo, des de les seves còmodes i remunerades poltronetes van insistint en la cançoneta de “el poble vol saber” sense cap mena de risc. El que estant fent els nostres polítics independentistes ho valorem tots aquells que sabem què vol dir assumir riscos a la feina i la vida. I amb aquest sacrifici tenen tota la força moral del món per procedir de la millor manera a parer seu. Que ni Catalunya és Escòcia ni Espanya és el Regne Unit.

Serà una satisfacció sentir el 4 de juliol, que els mitjans de manipulació critiquin el Govern per no haver “aclarit res o ben poca cosa”. 
Voldrà dir que seguim pel camí correcte.

dissabte, 10 de juny de 2017

Platja de Llevant



Tarda de divendres avançada. El sol ja s’està cansant de la jornada, després que el matí hagi hagut de lluitar amb uns núvols erràtics i pixaners i s’apropa al seu llit de ponent.
Aniria a fer un tomb, però...
De fet, la burreta és a l’estable i de diumenge que no ha sortit. Pobreta, deu tenir ganes de fer-ho. Sí, aniré a fer un tomb amb la burreta, així tots dos farem el fet, ella sortirà i jo també sense haver d’esmerçar gaire esforç.

Cap a on? No ho sé. En aquestes hores no és qüestió d’anar gaire lluny. Anirem a veure el mar potser. Si jo visqués en un poble, ben aviat seria fora vila, i tantost prendria el camí de les vinyes o el del riu, vés a saber, com el dels camps o del bosc. Però una gran ciutat és tot un altre món. Anant cap a mar veig que el cinturó litoral està atapeït de cotxes, de manera que vaig per dins la ciutat. Trànsit, això sí -és divendres, però qualsevol dia seria igual, suposo- i anem tirant seguint més o menys la costa.
Abans d’arribar al  Fòrum, ja a prop, veig que hi ha uns grans aparcaments amb entrada lliure, que no son de pagament. I hi entrem. En baixar de la burreta, el mar davant, el veig,  però no la platja, que queda en sota tapada per la zona d’aparcament. Darrera, grans torres, de formes diverses, totes emulant la torre de Babel, a veure quina s’apropa més al cel. Deu ser el que en diuen la zona de Diagonal-Mar.

Deunidó, per ser quarts de vuit, els cotxes que encara hi ha a l’immens aparcament. Baixo a la platja per un dels llocs d’accés, consistent en una rampa emporlanada encaixada entre dos murs de formigó, dos murs, això sí, que el constructor va ratllar geomètricament tot cercant, sembla, el dibuix que farien grans peces de pedra regular, una petita llicència que és d’agrair per a no sentir-se del tot encaixonat entre murs.  I surto davant d’un xiringuito on la gent sembla feliç de romandre malgrat un moderat soroll -algú en deu dir música- que no sembla pas que els faci cap nosa. M’agrada veure-ho, perquè sembla talment que estiguin relaxats i contents.
Hi ha una caseta d’excusats al costat, que un noi negre està acabant de netejar. I uns metres més enllà un panell amb símbols d’informació que diu “Platja de Llevant”. A caram, així que som a la platja de Llevant. No hi havia estat mai. Sí, veig a l’esquerra, mirant el mar, la gran construcció de pla inclinat del Fòrum que té les plaques solars.
Dos quarts i mig de vuit i pels altaveus, en català, castellà i anglès, es diu que els vigilants de la platja pleguen, que se sigui més prudent encara i que en cas de necessitat es truqui al 112.

La gent es va vestint i marxant, mentre, assegut a prop d’una de les dutxes, faig el cigarret. M’agrada veure com aquella dona que tinc d’esquena, un tros enllà, es posa els sostenidors a la cintura, els corda pel davant, els fa voltar, els puja al pit i fa el moviment de facilitar l’entrada de cada pit a dins. Gestos. Gestos ben característics. Com el dels homes que tirem una mica el cul enrere just abans de treure la tita per a fer un riu.

Ja amb ben poques persones a la platja i amb molta cura, que en caminar per la sorra no faci moviments que m’adoloreixin més els peus, m’arribo al trencant de les ones. Ara sí que la sentor de mar m’arriba bé i la remor m’embolcalla en el seu compàs repetitiu però sempre diferent, com diferent és sempre el cant dels ocells. Una mar que ve a raure, entre dos espigons artificials, prou allunyats l’un de l’altre, a una platja que no era i va ser, però que la mar encara no ha pogut – o volgut- fer seva. No hi ha cap petxina, cap alga seca, cap penyora de vida.
Ara, jo de cara el mar i els coloms espigolant per la sorra alguna resta comestible que hagi pogut caure de la bossa dels banyistes. Coloms. No veig cap gavina. Sí, se’m fa estrany que no hi hagi gavines.
L’ombra dels grans edificis del darrera s’ajau a la platja i el sol ja està molt baix. Torno a la burreta, la deslligo i cap a casa. I haurem acabat de fer el tomb.