dijous, 5 d’abril de 2018

Adherir-se al “tiqui-tic”


És allò tant sabut, per vell, del “renovar-se o morir”.  Vet aquí que moltes d’aquestes dites, basades en el contrast de la realitat per pura experiència de les generacions, son assumides com a dites més o menys encertades, més o menys sàvies o boniques en pla teòric, però poc assumides a la realitat, perquè, de fet, els canvis costen, oimés, com més grans -o vells-, ens fem. És a dir, ens ho creiem, però en el fons sembla com si no ens pertoqués a nosaltres.

Estàvem conversant una colleta de molt veterans a la sortida del local de l’entitat, parlant del que havíem fet o no per la darrera setmana de Pasqua, i una companya es planyia que no va saber d’una determinada sortida, de la que s’havia assabentat a posteriori. Sortida de la que havien participat gent de mitjana edat.

Aquesta companya, malgrat esser d’edat avançada frueix d’unes condicions físiques envejables que li permeten de fer encara sortides ben maques, per la qual cosa hagués pogut fer part de la colla que no faria l’excursió més exigent, però que en va fer una altra, partint de la mateixa casa que havien llogat per la Setmana Santa.
I no va saber de la sortida perquè resulta, com va explicar molt gràficament, fent picar el dit d’una mà damunt l’altra mà oberta, que aquests “s’ho diuen tot  pel “tiqui-tic”, referint-se és clar, al telefon mòbil. I no segueixen l’encara vigent costum a l’entitat de posar un paper al tauló d’anuncis per a anunciar les excursions. I això perquè molts no venen al local social, de manera que la comunicació és el còmode “watsapp” que permet en un instant que tothom que hi participa estigui informat al moment. Usar el telèfon “intel·ligent” només com a telèfon mòbil comporta aquests inconvenients.

Pel que es veu, no n’hi ha prou d’adaptar-se físicament -quan es pot- a sortides de gent més jove, cal també adaptar-se al procedir en altres qüestions com ho fa la gent més jove. Tornem-hi amb la dita, adaptant-la: “renovar-se o quedar-se sense excursió”.

Així doncs, cal assumir el nou mètode -tampoc tant nou- fer part del “tiqui-tic”, adaptar-s’hi, si gràcies a Déu altres facultats permeten sortir amb ells, en comptes de menystenir-lo.

Anècdotes que, una darrera d’altra i totes plegades, van constituint categoria.

dimarts, 27 de març de 2018

De viatge i exili

Acabo de triar per a aquesta entrada el tipus de lletra "helvètica"; no sé, potser per a variar. O perquè això d'helvètica vol dir suïssa i aquests darrers dies en parlem abastament d'aquest país i no per qüestions més o menys de caire monetari, si no pel fet que dues polítiques nostres rellevants s'hi han (hagut de) exiliat. Conservo encara amb molta estima una capseta de música que vam comprar un juliol que hi vam anar quan la nostra petita tenia un any, una capseta de música que toca la famosa "Edelweis". "Edelweis" flor de neu, aquesta flor meravellosa i senzilla que tanta il·lusió ens feia trobar excepcionalment en alguna ocasió pel Pirineu.

Diumenge va ser un dia més de tenir present els exiliats, com els presoners polítics, potser més de l'habitual. Quan una idea és insistent pren força per moments, va reblant el clau de tant en tant i conforma un tot-un-dia complex, amb la barreja d'allò que va venint a la mollera i el que la realitat física del moment imposa pels sentits.

El port és sempre d'aigües tranquil·les, que per això és un port, però quan defora està una mica esvalotat és inevitable que les embarcacions atracades facin les oscil·lacions babord-estribord que conviden ràpidament al mareig. I que s'evidencien més, com més des de terra s'alça la mirada a les puntes dels pals. Dels vaixells de vela, és clar. Perquè vaixells de vela és el que vam anar a veure per la festa de celebració del centenari del Pailebot "Santa Eulàlia", buc insígnia dels pertanyents al Museu Marítim de Barcelona.

El "Santa Eulàlia" partia a dos quarts de dues del port de Barcelona, acomboiat per altres velers per a fer un travessia fins a Seta, la francesa Sète, entre els quals l'espectacular  fragata "Shtandart" de la marina russa. 
Els darrers visitants del pailebot, a la una, eren convidats a baixar per a preparar la maniobra de sortida.
 Al mateix moll, darrera, el "Sirius", també de la flota del Museu, contrastava per la seva inactivitat. Sense tripulació. Es quedaria a moll i no acompanyaria al "Santa Eulàlia".

Darrera del "Sirius",  un llagut, també del Museu, de vela llatina semblava un nan al costat del "Shtandard" que el seguia en la fila. Aquest, ja poc abans de la una iniciava l'activitat per a la sortida. Era el vaixell amb més presència femenina, probablement pel fet de ser un buc escola.
 Puntuals, a dos quarts de dues amollen amarratges i comencen a separar-se del moll. Primer el "Santa Eulàlia" i darrera l'"Shtandard" enfilen cap a la bocana.



En aquest moment s'ens acosta una senyora, també amb el llaç groc al pit, i ens diu "han retingut el President Puigdemont a Alemanya, sap?". No, no ho sabia.
I ara me'n adono que el cel d'avui és força gris. Un cel d'exili primaveral. Agraeixo la informació, però m'hagués estimat més saber-ho una mica més tard, quan la vista hagués perdut els vaixells camí de Seta.

Dinem a prop, a Casa Pasqual, al Pas de sota Muralla, que els diumenges fan un menú força arregladet del que trio una orada al forn. 
 El mòbil, mentre esperem el dinar, ens informa del que està passant a Alemanya. I penso que els vaixells ja deuen ser fora port, potser passant per davant de Badalona, en plena mar, on un dia com avui l'horitzó es confondrà entre cel i aigua i l'espai esdevindrà immens mentre els narius dels tripulants tornaran a la sabuda sensació de la humitat i el salobre.

Un espai i unes sensacions que tant sols poden intuir en el record o la imaginació els nobles compatriotes que palesen a les presons castellanes la llur dignitat personal i la nostra dignitat nacional.
Com els vaixells que ara son a mar oberta, seguim avançant. I seguirem avançant. És la nostra singladura, el nostre camí, per revoltes que puguin estar les aigües.

Tornant cap a casa en l'autobús, me'n assabento que s'ha convocat una manifestació a les cinc. I em sento malament, molt malament de no poder ser-hi aquesta vegada, que després del passeig i de l'estar-me dret del matí davant els vaixells, els meu peus han dit prou. El pensament que, dissortadament, altres vegades m'hauré de manifestar no m'excusa, però em consola.
Al vespre, davant la televisió veig que, com sempre, hi ha molts vells a la manifestació encara que jo no hi sigui. Vells manifestant-se per un futur que només és dels joves.


 

dissabte, 24 de març de 2018

Adéu Pi


Adéu és una contracció de “amb Déu”. En un comiat, havent de deixar sola aquella persona, hom deia a l’altre “quedeu amb Déu”, i rebia la resposta “que Ell us acompanyi”. O bé, “amb Déu siau” (estigueu amb Déu), i la resposta un simple “siau”  o repetint l’”amb Déu siau”.


El llenguatge tendeix a l’estalvi -sàvia tendència- com passa també amb “l’Ave Maria Puríssima” que quedava convertit, quan encara es deia en ser al llindar de la porta d’una casa o en entrar-hi, en un curt  “A Maria...!”
Recordo de petit una veïna gran, que li feia gràcia com s’acomiadava una iaia andalusa immigrada tot dient “Con Dió”. És a dir, li estava dient igualment “quedeu amb Déu”, “quede usted con Dios”. La mateixa iaia que en arribar a Catalunya li va dir al seu home que a la botiga  l’havien bordat. Anda ya....Que sí, que sí, que cuando me iba m’ha dicho au! I otra mujer también m’ha dicho au!. Quan va saber que li havien dit adéu siau, ja es va quedar tranquil·la.

I és que pensava això quan triava el títol d’aquest post: un simple “Adéu pi”. Un pi en minúscula, com per a qualsevol pi? No. Adéu Pi per a un pi determinat, el pi del Carrer del Pi.
La darrera vegada que el vaig veure va ser en ocasió d’una excursió que vam fer els Cargolets a Sant Pere de Ribes, la primera parada de la qual va ser precisament el Pi del Carrer del Pi. I la darrera, el Pi de la Palanca.
Una excursió plàcida, bonica, amb un temps de febrer lluminós aquell 2013 (Déu meu, aviat farà cinc anys!). Una excursió ideal per a gaudir del solet hivernal del Garraf. D’aquell dia son les fotografies del començament.
Fotografia de www.canalblau.cat
El 2i de desembre, després de més de dos-cents anys de vida, una ventada l’ha aterrat. Després d’haver vist passar varies generacions humanes, ha defallit davant una embranzida que temps enrere no li hagués fet ni tant sols pessigolles. Però el temps no passa endebades. 

Ni per als grans pins.

dijous, 22 de març de 2018

Aniran amb l'Imserso